Crida l’atenció veure l’oposició frontal, decidida, determinadíssima, dels dos grans partits espanyols a proclamar l’asturià llengua oficial d’Astúries. A un idioma que s’utilitza, poc o molt, arreu del territori del país -excepte a la seva franja occidental- i que compta amb desenes de milers de parlants, li és negada la simple categoria de llengua cooficial amb l’espanyol. En aquest cas, el nacionalisme hispà actua amb la seva lògica de sempre: fer front a un perill perifèric.

Un perill que, a Madrid, consideren que tenen controlat a dia d’avui, però que mai se sap com pot evolucionar si es baixa la guàrdia de les essències pàtries. Malgrat que són més de 250 les organitzacions que han demanat l’oficialitat de l’asturià -o precisament per això-, ni socialistes ni populars no en volen saber res, de donar dignitat oficial a l’idioma propi del país per al qual diuen governar. I això que ara, amb la reforma de l’Estatut asturià, l’ocasió era propícia.

La veritable raó de posar pals a les rodes a una llengua que tan poc mal pot fer a l’espanyol -si els arguments de la suposada marginació del castellà a Catalunya, a les Illes, al País Basc o a Galícia són ridículs, en el cas d’Astúries assoleixen la categoria d’esperpèntics- és voler evitar que a Astúries es desenvolupi amb força un moviment nacional que posi encara més en qüestió el model centralista espanyol. Amb l’agreujant que, pels nacionalistes espanyols, s’estaria parlant del seu Kosovo, del seu bressol nacional, amb Pelai i la Reconquesta al capdavant.

(de Món Divers, 10-09-2008)